El que hem menjat

A los setenta y tres años, Josep Vergès le encarga a Josep Pla un libro sobre gastronomia, El que hem menjat. La edición original incluía fotos de Francesc Català Roca, de las que se ha prescindido en la edición de la Obra Completa de Destino, en la que ocupa íntegramente el volumen 22. Es una obra muy digresiva, valiosa sobre todo por la muestra de estilo planiano. Recogemos aquí algunos fragmentos:

Si hi ha una cosa pesada, en aquest món, són els embriacs. La profunditat dels embriacs és falsa.

(Els aperitius, p. 36)

L'all és, probablement, el fonament multisecular de la sobrietat espartana de la vida rural.

(Cuina de l'oli i cuina de la mantega. Les salses, p. 57)

L'home i la dona no es manifesten mai tal com són: gairebé sempre perquè creuen que no els convé; de vegades, perquè la seva expressivitat és escassa. A taula tot pot quedar lleugerament suavitzat i vagament intel·ligible dintre l'enorme plasticitat de l'espècie humana. L'única cosa real, en aquesta vida, és la solitut total.

(Formes de la pasta, p. 114)

És clar que els homes i les dones que poblem la naturalesa som tan monstruosos com els altres éssers d'aquest món, però hem acordat que el fet no és cert, perquè ens trobem dins un corrent cultural que, a l'antiga Grècia, inventà el canon humà, i encara en vivim.

(La cuina del peix, p. 255)

La cuina és l'art de valorar els contrastos, d'integrar-los, de fondre'ls. És un art orfeònic, per dir-ho en grec. Les integracions simfòniques culinàries no poden fer-se amb elements absolutament aberrants, sinó amb elements diferents, capacitats per a produir, amb al seva fusió en la seva composició, un element nou i de qualitats superiors al de la seva primarietat.

(La cuina del peix, p. 258)

De jove, vaig ésser sensible a l'allioli. Hi vaig accedir moltes vegades. Vaig passar molts anys bevent, fumant, llegint i enraonant. No vaig arribar a ésser mai un orador apreciable. La meva solitud fou total. El tuf de l'all era insuportable, peo la solitud fa totalment innecesaris tots els sentits personals. De vell vaig deixar moltes coses enrera.

(Salsa a la maonesa i allioli, p. 367)

Com més densa és la població i les comunicacions més còmodes i fàcils i més assequible és el tracte amb les persones, més gran és la solitud i més notòria és la situació marginal.

(Cuines d'estiu: plats de festa major, p. 383).

(...) calia inventar un cafè basat en la pura il·lusió de l'esperit, és a dir, el cafè innocu i de tota confiança per a víscera anímica. La necessitat era forta, atesa, sobretot, la presència d'una fabulosa quantitat de gent que no aspiren més que a la seguretat i l'immobilisme - gràcies al socialisme.

(Cafè descafeinat, p. 525)